La Pepita, l'Emilia la residència Verge del Remei

Divendres a la tarda vam visitar la Residència Verge del Remei, érem la gent que formem part del patronat i vam fer la tradicional visita dels vols de Nadal.

 Jo sóc patró des d'abans de ser regidor, és a dir des d'abans del 2003. No recordo l'any exacte però segurament era l'any 2001 més o menys.

Em van proposar com a patró per la meva vinculació amb la Creu Roja i coneixements de les entitats de voluntariat i socials. Per tant porto molts anys vinculat al patronat. I tinc l'honor de seguir sent patró i a més actualment Tresorer del Patronat.

Però la relació amb la Residència encara ve de més lluny, de quant es deia "Obra de Maria". Gairebé cada dia hi passava un o dos cops per portar un avi o avia a visita, alguna urgència, algun suport quant l'ascensor no funcionava, etc. Era l'època que estava al transport sanitari de la Creu Roja.

Molts avis i moltes àvies vaig conèixer durant aquells anys. Tots i totes molt agraïts. La fèiem petar durant el viatge, mentre esperàvem la vista, al arribar a la residència. I això ens enriquia i més quant gairebé tots els que estàvem a les ambulàncies érem molt joves. Malauradament molts ja no hi són, el fet biològic és imparable...

Pessebre da la Residència Verge del Remei

Divendres però vaig parlar amb la Pepita i l'Emila. Les havia portat forces vegades amunt i avall, a l'Emilia primer amb el seu home. Totes dues se'n recorden força i per sort encara em reconeixen. Va ser un moment molt agradable tornar a parlar amb elles. Recordar quant de temps fa i que això el temps inexorablement va avançant...

I es bo que la gent s'acosti de tant en tant a la residència i conversi amb els residents. Alguns surten poc i si no poden anar al món de tant en tant agraeixen que el món vagi a ells.

Al marxar amb la Directora li vaig dir que per mi la residència és part meva emocionalment i que evidentment seguiré de Patró.

Bones festes gent de la Residència, bones festes les treballadores i treballadors i sobre tot gràcies per la professionalitat però sobre per la humanitat en que desenvolupeu la feina i l'efecte que teniu vers els avis i àvies.

9N2014 Ara ja fa una setmana

Vaig decidir deixar passar una setmana abans d'escriure com vaig viure el 9N. I perquè? Per poder assumir tot el viscut, amb molta emoció i il·lusió, i poder-ho fer sense l'ímpetu del moment, per poder valorar si tot va ser així.

I sí, va ser així. Enormement  emocionant i espectacular. Van ser com unes 15 hores allà. Sense cobertura per tant un dia gens 2.0 però no ho trobàvem a faltar. No calia connexió la història passava per allà davant. Nosaltres érem els protagonistes. I a cada punt de votació passava el mateix. Això ens arribava quant sortien a fora a cercar la cobertura i ens entraven els twitts, els whats i encara algun sms...

Vaig tenir la sort de ser triat per fer de gestor de taules i junt amb dos altres persones, en Jordi i l'Aurora, i amb els coordinador del Local en Carles i la Sílvia i els membres de les taules i els voluntaris, la gent de l'ANC va ser un dia com he dit molt gran i molt emotiu.

Ja arribant abans de les 8 del matí vaig veure que tot aniria bé. La gent davant qualsevol problema va anar cercant solucions, escombrant l'entrada, organitzant les files, senyalitzant les taules en llocs visibles per facilitar la localització per la gent que venia a votar, ajudant a qui no sabia on anava, tenia dificultats. En fi al servei de la gent i per tant del país que volem construir.
Així es tira endavant cercant solucions i no generant problemes o encallar-se amb els problemes sense intentar resoldre'ls.

Per això ara tots els polítics haurien de fer el mateix, dic tots doncs cal molta generositat i molt sentit de país per fer un pas més per anar fent camí. Com tot a la vida uns anirien més de pressa, d'altres més a poc a poc, d'altres agafarien drecera i d'altres un tercer camí(que no és la tercer via que no va enlloc...) però aquesta és una cursa que no podem arribar cadascú pel seu propi camí o a la seva manera. Perquè arribem a la meta hem de fer el camí junts. És un camí però no podem fer com si fos una marxa o curs. Hem de fer com si féssim un castell. Sí tots no fem pinya i l'aixequem com cal ni tant sols es veurà res...

I la il·lusió i ganes que tenia la gent el 9N ens porta a que cal que fem les coses bé. Hem obert un camí entre tots. La societat te un objectiu i il·lusió, tenim el President Mas que comanda, el parlament amb majoria que dona suport al procés, partits disposats a seguir endavant. I Madrid segueix sense escoltar i entendre que això és un clam del poble que no s'atura encara que intentin escapçar els que estan a primera línia. Sí això passes en vindrien uns altres i uns altres...

Encara amb les imatges ben vives de la gent de més de 100 anys que venien, de gent amb cadira de rodes, amb crosses, gent jove per primer cop(però tothom tenia la sensació de ser el primer cop...) estrangers amb moltes ganes.

I tothom fent-se fotos. Crec que seran segur les votacions més fotografiades de la història.

Avancem doncs, amb pases segures. Ni de pressa ni a poc a poc. El que importa és amb pas ferm i no fallar. Els catalans i catalanes hem de poder tenir un estat propi, la independència, per poder fer un país nou i millor.

I acabo amb un missatge a Espanya. Com va dir Margall "Escolta Espanya" això no va en contra teva ni dels espanyols. Va a favor dels Catalans i Catalanes i de Catalunya.

Gràcies a tothom que va fer possible el 9N

Ja han passat vint anys...

La tele posada i surten unes imatges de les grans pluges de l'octubre del 1994, recorden que fa 20 anys que va passar.

I jo ho revisc com si fos ahir, gairebé com si fos avui. Anava amb cotxe cap a Barcelona i passant per sobre el pont del riu besos hi havia retenció, doncs aquest ja havia començat a inundar les rondes.
Estava mirant la gran quantitat d'aigua que portava el riu, vaig entendre perquè les torres d'alta tensió estaven posades dalt d'un pedestal buit per sota. Mai havia vist que el Besos portés tanta i tanta aigua. La radio sonant i anaven donant detalls del que anava passant i dels estralls que els aiguats anaven fent arreu de Catalunya. De cop una entrada d'una veu nova d'un locutor, com d'urgència, comunica que un jove ha estat arrossegat per l'aigua al Bages, a Calders, que era un monitor...
Un calfred em recorre tot el cos i em glaça l'anima. No diuen nom i aquella eina que tenim per superar situacions que és la negació de la realitat em retorna la calma i em dona tot d'arguments per pensar que no pots ser tu, que no treballaves ja entre setmana, que hi ha molts monitors per la comarca del Bages segurament... Que no pot ser.

I així segueixo tota la tarda tranquil absort amb les gestions que havia de fer a Barcelona i volent tornar al poble, mirar com tenim tots els temes a la Creu Roja, si cal que preparem algun dispositiu i si tot està controlat anar cap a casa.

Al tornar al poble, Arenys de Munt, hi havia normalitat. Preparem els serveis ordinaris per l'endemà i cap a casa. Tot segueix normal. Tot sembla normal. I arribo a casa, parlem amb la dona, passejo el gos, poso la tele i de cop sona el telèfon, amb normalitat és el vespre, hora de sopar. Una trucada que no espanta d'entrada però sense saber-ho és una de les trucades més dures que hauré rebut(erem joves encara no n'haviem rebut gaires de dures per sort).

A altre cantó una veu espantada i tremolosa em diu et truco per una mala notícia. No va caldre que me la digues, vaig dir no em diguis que el que he sentit per la ràdio és...

I sí eres tu. Han passat 20 anys i no hi ha dia que passi per sobre el pont del besos per la C-31, abans A-19, que no pensi amb tu. Amb aquella notícia a la ràdio. I sempre pensant perquè va passar.

I segueixes present. Segueixo percebent aquell somriure, aquell riure i aquella bondat que no cabia en el teu cos, eres gran de cos però més gran eres de bona persona i de servei als altres.
El record és com eres de jove, tu no has envellit, nosaltres sí. Hem passat moltes coses tots els que en aquells anys de joventut vam fer tantes i tantes guàrdies a la Creu Roja a Arenys de Munt i Sant Iscle de Vallalta, tants projectes, captacions, angoixes però sobre tot alegria, amistat, solidaritat i molts companys,

Quant t miro fotos d'aquell temps, del meu casament que tu vas posar la música de l'orgue de la cerimònia et recordo i t'agraeixo haver pogut ser el teu amic, d'haver gaudit(massa poc) de la teva amistat i de l'alegria que emanaves... Eres com un nen gran!

Les casualitats són a vegades sorprenents, acabant aquest escrit sona al Spotify la canço de l'Eric Clapton: Tears in Heaven(llagrimes al Cel)....

Fins sempre Amic.