El vent a voltes se’n du la boira, aclareix l’ambien, ens refresca a l’estiu i avui malauradament s’ha endut moltes vides. Pla ja deia que en el nostre país ni la pluja sap ploure:
Al meu país la pluja no sap ploure:
o plou poc o plou massa;
si plou poc és la sequera,
si plou massa és la catàstrofe.
Qui portarà la pluja a escola?
Qui li dirà com s’ha de ploure?
Al meu país la pluja no sap ploure
(Josep Pla)
Avui el vent no ha bufat bé. Ha tenyit el país de tragèdia. Quant vides joves queden segades de cop no saps que dir, no trobes respostes. Perquè no hi són. La tragèdia bé de cop i moltes vegades el cúmul de circumstàncies fa que sigui inevitable.
Quant un te fills aquests fets crec que t’afecten més. Creus, només creus, que saps com es troben aquestes pares i familiars. Dic només creus perquè la situació és tan impensable que no podem ni imaginar-nos com ens sentiríem.
Som febles davant la força de la natura. Construïm refugis que a vegades es tornen trampes.
El condol i una abraçada a les famílies, les dels nens i les de les altres víctimes, que caldrà que tinguin tot el suport necessari per afrontar aquest tràngol.
Aquesta setmana que ja deixem serà recordada per la pressa de possessió del President d’Estats Units Barack Obama. Una cerimònia extensa plena de moments emotius i sobre tot amb un gran ritual i gran respecte. La presència del president sortint, el nou president acomiadant el ja expresident. La desfilada, el jurament, la música, cançons, poemes i un llarg etc. Tot seguit amb una gran emoció i respecte per la multitud aplegada al voltant del capitoli i evidentment els seguidors de tot el món pels mitjans de comunicació, Internet....
A vegades aquests rituals són tractats com a rèmores d’un passat igual que molts tractaments i protocols. Jo crec que en l’àmbit institucional això dona credibilitat i prestigi a les institucions. Aquests aspectes no són a la persona si no al càrrec que representen. A un país, a un poble a una ciutat. Per això aquest moviment de fer arribar a tota representació institucional com si fos una colla d’amics crec que va en detriment de les institucions. Que tot es vesteix com un acostament a la població però que aconsegueix l’efecte contrari al desdibuixar-se la institució.
I no cal encarcarar i recuperar tractaments i privilegis absurds. Cal mantenir un cert ritual que reconegui el fet institucional i representatiu amb equilibri amb els nous temps.
El diumenge al telenotícies vespre deien que molts grangers i ramaders es troben que els han posat limitacions a activitats i sorolls que es fan des de temps ancestrals. Com pot ser que un ramader hagi de silenciar les esquelles que porten els ramats. Com pot ser que una granja molesti quant fa segles que hi és, com pot ser... Estaríem fent una llista inacabable. Fins i tot a Barcelona van fer silenciar unes campanes d’un convent, la catedral de Girona també va tenir problemes amb les seves campanes.
Tot és bastant increïble, faria gràcia si no fos que és veritat. Sembla tret d’una pel•lícula d’humor i despropòsits. Això respon a les pressions que diferents grups fan sobre les diferents administracions(i aquí segur que cap color es salva) i que s’acaba cedint. Quant dic cedir als interessos no em refereixo a aspectes de corrupció si no als interessos d’alguns veïns que ara estan prop d’una activitat, soroll, etc. Que ja existia. Que els que el que és nou és l’habitatge de segona residència, l’habitatge prop d’una granja per exemple. Això s’entendria si l’activitat o el soroll el poséssim de nou en un nucli o zona habitada. Per exemple un estable al mig de la gran via de Barcelona o una granja en un solar al mig de qualsevol poble on abans no hi era.
Realment s’ha de ser curós i reconduir aquestes situacions que solen perjudicar a petits pagesos i ramaders que lluiten dia a dia per mantenir l’activitat i per protegir el territori. I els politics han(hem) d’aprendre a valorar i dimensionar les queixes i demandes. Cal escoltar i cal saber prendre decisions, les que cal malgrat a vegades no és la més ben acceptada en un inici. I saber dir que no quant cal, la gent a la llarga agraeix més que es digui la veritat, que s’expliqui que no pas que se la deixi contenta i enganyada.
El dia abans de ser investit President dels Estats Units el President electe ha fet una jornada com a voluntari. Avui és un fet simbòlic, fins i tot algú pensarà que és un fet propagandístic. Jo crec però que te un gran simbolisme pel futur. Ja durant la campanya ha parlat molt sobre el voluntariat i la responsabilitat social. És temps de superar el concepte que el “pare” estat ens ho ha de solucionar tot. Una societat que espera això està condemnada al fracàs. Cal motivar i facilitar des de l’administració que la gent dediqui part del seu temps a la societat. Catalunya sempre ha estat un país on la societat civil ha impulsat els canvis, el progrés, etc. No vol dir que els politics dimiteixin(dimitim) de les seves responsabilitats. És tracta de trobar l’equilibri entre l’acció administrativa i l’impuls social. Ara en temps de crisis hem de recuperar aquest esperit. Cal per això mecanismes de reconeixement. A Amèrica per exemple una persona que fa de voluntari te un reconeixement en forma de prestigi, en forma d’aspectes que li compten en la seva vida. En el nostre país això és lluny. A vegades fins i tot passa al contrari i només reben critiques.
Cal dons fixar-se en els aspectes positius d’aquesta societat Americana, que si bé no és perfecte, podem aprendre algunes coses que per la seva política internacional, a vegades errònia i prepotent, queden amagades. I potser no cal mirar tant lluny, com ja he dit Catalunya ha tingut una gran tradició, només hem de rebuscar a les golfes de la Història i actualitzar-ho.
Una breu reflexió sobre aquesta mania persecutòria dels que es creuen víctimes els d’ICV, del sentir-se sols els del PSC i el voler trobar parella els d’ERC.
Aquests dies veiem la portaveu d’ICV dient que eren víctimes d’una persecució dels mitjans. Si això és veritat els hi posen fàcil. És més l’equip dels mitjans es pot reduir perquè ells solets es posen un uns sidrals impressionants per no tenir clar que no es pot anar a la professor i repicar. Aquesta dita carregada de saviesa l’han d’aprendre encara o potser han d’adonar-se que al govern les formes són tant o més importants que el fons.
No se’n recorden que fa molt poc ells eren els que intentaven deixar en evidència als altres? Fins i tot als seus socis de govern no cal anar tant lluny de quant estaven a l’oposició. El SR. Saura ha d’entendre que ser el govern és un “barret” que un no es pot treure i posar. I més quant un és un conseller d’Interior. Per molt que el que passi li faci bullir la sang. I pel que fa als mitjans doncs governar també vol dir ser objectiu de moltes mirades. A vegades positives però sovint critiques. Cal acostumar-s’hi i sobre tot actuar amb sentit de govern i de PAÍS.
El PSC es queixa que CIU el deixa sol, que no li fa prou costat pel finançament, que ara hauriem d’estar calladets perquè ells ja fan. Hem d’estar al seu costat com un convidat de pedra i si cal rebre els clatellots. Recorden els del PSC que feien quant CIU governava a la Generalitat i negociava el finançament que feien ells? Semblava més que els interessava que no s’avancés per així ells aconseguir el govern. I tenien mecanismes i ministres al govern quant això passava. No es va aconseguir un gran model de finançament però es va aconseguir millorar-lo i en alguns temps amb majories absolutes. De la feina i negociació de l’epoca ara hi ha uns recursos a la Generalitat i s’ha pogut exigir més partint d’una base, no pas partint de res.
Es diu que mai un president de la Generalitat havia tingut tant suport per negociar un finançament. I a vegades sembla que no el volen aprofitar i així si surt malament dir que la culpa no és seva. Per cert algunes critiques dels socis del PSC són encara més dures que les de CIU.
I finalment ERC retreu que CIU no està per la unitat del Catalanisme. Ratlla el cinisme polític. Ara que hem d’anar a Europa i a ells no els sol anar gaire bé, ara que han davallat electoralment ara CIU ha d’oblidar tot i anar a Europa? Quina unitat del catalanisme practiquen ells quant arraconen a CIU en totes les institucions malgrat ser la força més votada? Al govern de la Generalitat, a les diputacions de Girona i Lleida, a Consells Comarcals i a Ajuntaments.
Cal demostrar aquesta voluntat d’unió i no fer propostes gairebé Impossibles per quedar bé i intentar demostrar equidistància. De moment està amb el PSC i ICV els fets ho demostren.
A Arenys de Munt hi ha una tradició, que els veïns del barri de Mar també fan. L'inici està en que els nois penjaven un NAP amb una poesia picant a les noies solteres que ja es preveia que quedarien com es deia a l'època per "vestir sants". Poc a poc va evolucionar i ara els nois pengen el Nap i la Poesia picant a les noies que els agrada o a la seva xicota. Amb el temps les noies s'han incorporat a la festa i pengen una col i la poesia igual que els nois.
També amb el temps s'ha anat convertint en una nit que s'aprofita per fer sàtira, sobretot contra els Polítics, del govern també principalment.(penso que per no discriminar els de l'oposició també haurien de tenir la seva part de sàtira. Ja, ja.)
Malauradament durant alguns anys també grups d'incívics i d'incíviques han aprofitat per fer bretolades i malmetre el mobiliari públic i bens privats. Sembla que això ha anat a la baixa, esperem que aquesta nit de NAPS I COLS 2009 es centri en la tradició i en la sàtira.
I que el concert organitzat pels joves i la regidoria a l'Escorxador sigui un éxit.
A mi l'any passat em van penjar una Col. Veieu l'enllaç: http://alfonsmolons.bloc.cat/post/6973/206972
