dijous, 31 de març de 2011

ETA a la ciutat dels Sants

El reportatge ETA a la ciutat dels sants m'ha agradat i m'ha emocionat en molts moments. També m'ha fet reflexionar. Recordo molt bé el moment de l'atemtat de Vic. Igual que el d'Hipercor. Els dos em van agafar en diferents moments de Creu Roja. El d'Hipercor estava fent el servei militar a Creu Roja, baixava de permís doncs era el primer mes i mig que ens feien fer la instrucció. Baixava de Talarn(al costat de Trem) amb l'autocar amb tots els companys que aquell cap de setmana ens deixaven sortir de permís. Un col·lapse monumental per entrar a Barcelona i sense saber que havia passat fins arribar a casa. Que diferent d'avui en dia que de seguida ho sabem tot gràcies als nous mitjans.
L'atemptat de Vic em va agafar feinejant, ja en l'últim tram de la jornada, a la seu de la Creu Roja a Arenys de Munt. Tenia la ràdio posada i ho vaig sentir, estava al despatx tramitant papers. Vaig anar cap al lloc de guàrdia a dir-ho als companys i a mirar si per l'emissora deien si necessitaven efectius o alguna cosa. Finalment no va caldre doncs malgrat la dimensió amb els mitjans de Vic i de l'entorn ja en van tenir prou.
Internament a Creu Roja estàvem evolucionant  en la resposta a les emergències, renovant el parc i formant el personal per afrontar la cobertura dels jocs olímpics. Vic va suposar un pas endavant per la coordinació d'emergències i per la preparació del personal i dels voluntaris de Creu Roja. És va obrir una reflexió i es va analitzar la resposta per millorar i crear nous protocols.

Des d'aquesta perspectiva vaig viure en aquells moments l'atemptat. La majoria de reflexions van anar en la visió de resposta a l'emergència i com millorar per ajudar millor a la gent. I el corresponent impacte que van produir les imatges, les morts i una mica el que el reportatge diu: perquè a Catalunya i a Vic?
Al reportatge he vist gent de Creu Roja a Vic que conec, que hem compartit molts moments en trobades i en activitats. I he comprovat que no havíem parlat mai de l'Atemptat. Com diu l'Albert Om al reportatge els 5 minuts de silenci per la gent de Vic es va allargar 20 anys.

Avui la visió ha estat diferent. Suposo que l'edat i la distància temporal m'han fet reflexionar de diferent manera. També la responsabilitat política et fa veure les coses de diferent manera. I el fet de tenir dues filles et fa més sensible a aquests casos de morts de nens i nenes.

Cal treballar a fons per que no es repeteixin casos d'aquests. Amb tots els mitjans i també amb el diàleg. Sense utilitzar-ho de manera partidista ni per guanyar eleccions. Després en el 3/24 he vist que PP i PSOE s'enfrontaven per si havien o no parlat amb ETA. M'ha fet ràbia. He pensat 20 anys i no son capaços d'arribar a un acord i lluitar de veritat contra el terrorisme. 20 anys que malauradament hi ha hagut molts atemptats, moltes més famílies trencades. Refelexioneu i reflexionem. Les morts no són reversibles, perdre vots sí al cap de 4 anys es poden recuperar.